Josep Corredor-Matheos


Guia a Salvador Alibau una set d'absolut. Podem interpretar que sent l'art com a mitjà per percebre la possible transcendència. D'aquesta manera, l'art no és un instrument d'autocomplaença ni s'esgota en l'obra mateixa, sinó que, en últim terme, ens remet a quelcom que és fora del quadre -és a dir, molt endins- i que confereix a aquest el seu més profund sentit. Això, que és inusual en l'art contemporani, ho han sabut veure diversos comentaristes de la seva obra. Conxita Oliver ha escrit que "De la mateixa manera que l'obra del zen cerca constantment la fugida de la materialitat vers l'essencialitat en una vocació tenaç cap a la consecució de la substancialitat més pura, l'obra d'Alibau comparteix el mateix objectiu, ja que el seu impuls creador neix d'una llarga i profunda preparació espiritual i allò que plasma és la quinta essència de la realitat". Josep Maria Cadena ha dit que "de tan inmaterial nos acerca al concepto de eternidad".


El material utilitzat -la fibra de cel·lulosa prèviament refinada i, en el cas de les aiguades, fulls fets amb lli, impregnats amb cola animal, en els quals color i suport es fonen- es redueix al mínim, fins al punt que sembla desaparèixer. I, efectivament, a vegades part de la matèria es perd, per guanyar en subtilitat i en transparència. Hi ha espais buits en la superfície, clarianes, parts fragmentades, vores com corcades per l'acció del temps, pels agents atmosfèrics, pel procés de descomposició propi de tot allò viu. El material acostuma a ser tan prim, tan fi, que suport i matèria semblen deixar de ser coses distintes per confondre's. L'atracció pels materials la trobem des de les seves primeres etapes. Ja als anys quaranta i cinquanta utilitzava, a més de l'oli, colors preparats per ell mateix: coles en líquid o en pasta, o bé ceres a l'encàustica o dissoltes en aiguarràs, per a les seves figures i caps, i els aplicava a vegades amb marcades textures.


El procés de desmaterialització és comú al corrent principal de l'art de la nostra època, el més inquiet i renovador, i ha desembocat en les tendències conceptuals, allà on la matèria, tal com s'entenia en l'art, efectivament, desapareix. Però encara que puguem situar l'obra d'aquest artista en el si d'aquest corrent, per la seva inquietud i les mateixes característiques de la seva producció, la seva desmaterialització respon a intencions i, sobretot, a impulsos -la creació es dóna més per un impuls profund que per una voluntat deliberada- que tenen poc en comú amb la generalitat dels artistes actuals. En primer lloc perquè, així com en la matèria constitueix l'últim capítol, per ara, d'una afirmació de la matèria, que acaba esclatant després d'una hiperafirmació, una emfasització que assoleix el seu límit, en Alibau allò que es busca és la revelació, per transparència, del buit en què es troba el sentit últim del veritable art.


Un art com el seu implica el nostre ser tot sencer. No es tracta d'un esbarjo merament intel·lectual o racional, i no diguem ja informatiu o discursiu: l'emoció se sosté de manera tan lleu i neta, tan depurada, com ho fan els seus colors o l'espai, i també el lleu material utilitzat. El record dels seus quadres -si és que volem anomenar-los així- no està basat tant en les imatges, malgrat que es tracta d'art plàstic, sinó a tornar a sentir l'emoció que sentim al contemplar-los. Quelcom, per tant, immaterial i, en el fons, inefable, malgrat les possibles aproximacions crítiques. Aquella impressió subtil podem relacionar-la amb la poesia: "Recordo la intensa emoció poètica que ha suscitat en mi l'obra de Salvador Alibau, refinat mestre de Barcelona", ha escrit el crític italià Emilio Sidoti. "Alibau, mirant a l'impalpable, fon pintura i escultura de manera subtil i preciosa al mateix temps".


La contemplació del conjunt de la seva obra produeix en nosaltres una clara sensació de coherència. Del principi a la fi advertim que responen a una mateixa necessitat i a idèntic impuls. És clar que aquesta sola condició no seria suficient per convèncer-nos, però si que és inexcusable i no gaire freqüent. Tota transformació, tan usual i comprensible a la nostra època, ha de ser justificada, no per un mer acte de voluntat, d'acord amb un raonament, sinó pel resultat d'un procés intern en què intervingui la totalitat del nostre ésser, com és el cas de Salvador Alibau. Llavors és quan, en rigor, podem parlar d'art. És bo que, de l'obra d'un artista, coneguem la seva manera de procedir, la solidesa de la seva composició, les peculiaritats del seu color, la força de la passió, la vibració de la sensibilitat, l'impuls que dóna vida a aquests factors i elements, l'horitzó al qual apunta, els límits que tracta de transgredir -funció primordial de l'art-, fins i tot la seva trajectòria, i que descobrim els guanys assolits. Però tot això, tant l'espectador com el crític i l'historiador han d'oblidar-ho quan es trobin davant de l'obra, per deixar-se amarar per l'emoció. Quelcom que és fàcil quan es tracta d'una creació tan autèntica, tan exigent i tan pura com la de Salvador Alibau. 



Salvador Alibau: una pintura essencial 2000 (fragment)
extret del llibre: Alibau, obra, i tècnica de la fibra de cel·lulosa





L'art sorgeix del caos i s'hi oposa. Com la matemàtica, s'enfronta al que anomenem realitat i en fa una abstraccià versemblant, d'una fiabilitat que en última instància no podem comprovar. La bellesa de l'art, com la de la matemàtica, resideix -diria que substancialment en el caràcter creatiu i en el que suposa d'aventura. Matemàtica i art són tan clars com obscurs i enigmàtics. Contemplats frontalment, els seus rastres semblen precisos, perà si centrem l'atencià en plans més profunds o en les vores trobem zones, serrells, que resten a l'ombra del misteri.


Tot artista veritable aborda en major o menor mesura el nombre i la geametria. Recordem la importància de la proporció àuria, primordial per comprendre gran part de la pintura i l'arquitectura del Renaixement. I, igualment, pensem en Mondrian i en el conjunt de la construcció geomètrica del nostre temps. Potser la confusió i l'angoixa que manifesta l'expressionisme prové, precisament, de la falta d'un últim ordre matemàtic, relacionat amb l'angoixa provocada per no trobar la via a una possible transcendència. Tenim un exemple excel·lent d'interès per la matemàtica en l'exposició d'Alibau. Aquest artista revela sempre una gran tensió entre l'ardenació de l'espoi i un caos que hi ofereix resisténcia. Aquesta tensió es trobo, com hem apuntat al principi, en el mateix origen de l'art. En Alibau, l'ardenació se superposa a uns fons on continua alenant un espoi neutre o indeterminat. D'aquesta manera, la geometria es destaco i agafa farça. Es tracta de línies o zones rectes, o lleugerament corbes, de cercles, a vegades concèntrics. La significació d'aquests elements està subratllada per fons més clars, bàsicament monocroms. Algunes obres fan més explícita aquesta presència. Són aquelles en què apareixen nombres i fórmules escrites en formes rectangulars en diferents tons de gris, ordenades gradualment. Aquí l'abstracció característica d'Alibau es conjuga amb una vaga evocació del món real (cartilles escolars, llibres de comptabilitat?, no importa).


En aquest tipus d'obres, la fibra de què se serveix aquest artista està acolorida com esquitxant la superfície, de manera que els colors es troben amb més claredat i arriben a superposar-se, deixant zones amb el material al descobert. La matemàtica es troba aquí en el caràcter musical del conjunt. Els colars poden ser més vius: vermells i torrats, blaus i fins í tot grocs, junt amb els ocres i grisos dels fons. En general, la gamma és reduïda, per rigor, per voluntat -és a dir, per necessitat interior- d'aulolimitació i austeritat.


En les sèries de fibra de cel·lulosa titulades Les estacions, Gènesi i Enderrocs, el desplegament de la forma espai -difícilment podem separar un de l'altra en l'obra d'Alibau es produeix de manera diferent a les obres a què ens acabem de referir, que busquen l'estabilitat i les farmes rectangulars. En la majoria d'obres en fibra de cel·lulosa, els angles creats per les zones rectes o corbes obren l'espai, i ens fa la sensació que es troba en expansió. Els diferents colors -tret d'algun cas, com en els rectangles acolorits de grocs i taronja- es barregen amb la mateixa llibertat que els traços. En aquest tercer grup d'obres trobem diverses sopreses: una forma geomètrica que pot suggerir una cristal·lització irregular; coincidències de cercles i altres formes regulars amb traços informals d'un blau inusualment viu; colloges de superfícies orrugades amb interiors cremats, i fins i tot alguna aparició -aquesta és la impressió que ens produeix- d'un animal del qual sols ens mostra el tronc i les potes.


El treball de Salvadar Alibau ha seguit des del principi un procés de depuració. Els traços, la coloració de la fibra de cel·lulosa i l'espai es clarifiquen, però la tensió es manté. En art, la resolució dels problemes queda pendent per a un pla ideal. Com en altres ordres, la victòria, en el terreny artístic, sols pot consistir a prosseguir el combat. La geometria, pol de la dialèctica en joc, es planteja com a quelcom necessari. Explícita o no, oculta a vegades rere el signe o una ordenació espocial ineludible, la matemàtica és intrínseca a l'art, com a principi ardenador que podem qualificar de material, immediat, i com a factor simbòlic. El grau de presència que tenen la geometria i el nombre en l'obra de Salvador Alibou ha de fer-nos valorar encara més la seva obra, mereixedora d'un lloc destacat en el nostre ponorama artístic.



La geometria i el nombre en l'obra de Salvador Alibau.
Texte catàleg Universitat Rovira i Virgili de Tarragona,
Octubre 1997





Aquestes subtils escultures d'Alibau condensen en una mínima matèria un temps viscut i ric. Són de matèria vegetal, impregnada de l'humà i, finalment, rentada, alliberada d'aquest pes, sempre excessiu. En làmines finíssimes hi ha escrita tota la història, i també esborrada o, si més no, polvoritzada, perquè pugui revelar allò que tenia d'inútil. La subtilesa d'aquestes obres evoquen el buit, el no-temps, el no-espai, allò que emergeix quan tot el que sembla ser desapareix.


Tot això es tan sensible que pot arribar a resultar massa per a aquells que no es trobin disposats a veure allí on ja no hi ha res, llevat el que realment importa, la delicadesa d'allò que es resisteix a ser vist, el veritable misteri, clar i transparent sempre.


He parlat d'escultura sobretot com a provocació. Aquí no hi ha volum: únicament espai, o millor un indici de buit. És més propi seguir parlant de pintura, que ha estat fins ara l'ocupació d'aquest singular artista. Es tracta, en tot cas, d'una pintura poc convencional: el pigment sembla que se sosté en l'espai. És difícil de concebre una pintura més pura: els colors se sostenen sols en l'aire; il·luminen l'aire.

L'exigència és total. I si l'ambició i la sensibilitat, la delicadesa, són màximes, moltes altres coses, les pròpiament materials, són mínimes: únicament hi són indicades. Aquest art és pur gest. No art gestual: aquí no hi cap pressa; sols aquella que, conscients de la brevetat de la vida, ens obliga a fer el camí el més a poc a poc possible. Un gest que amb prou feines deixa rastre, i que resulta, per això mateix, i en la seva brevetat, carregat de significat.


Considero que es tracta d'un art difícil d'advertir, perquè, lluny de reclamar la nostra atenció, sembla ignorar-la. Quins temps aquests que sembla un crim veure les coses per transparència. Encara que tal volta siguin molts els qui, enfront de tant de rigor i d'ambició tan neta, tan desinteressada, sàpiguen veure que l'art no ha de ser anunci i simulacre de si mateix, sinó quelcom com aquestes creacions que Alibau ofereix a la nostra consideració.



Catàleg de l'exposició a l'Institut Francès de Barcelona,
Febrer de 1988