KLANGFARBEN
Carles Guinovart i Rubiella, 2009
Mentre llegiu, escolteu l'àudio:
'Klangfarben. Variacions simfòniques per a orquestra sobre l'obra de Salvador Alibau'


'Klangfarben' (Els colors dels sons/ Pigments sonors) ha estat concebuda des de la contemplació de les obres de Salvador Alibau amb intenció de captar el seu pensament artístic, filosofia i essencialitat. La partitura, si bé evoluciona amb la narrativa pròpia del llenguatge musical, el compositor s'ha deixat influenciar per l'estètica plàstica i l'imaginari d'un univers ric i variat, de fonda calada, a través de tres seccions clarament diferenciades. Una primera, introductòria, de transmutació tímbrica; una segona, puntejada i lleugera,'Tempo giusto', molt rítmica amb caràcter de Scherzo; i una tercera, molt lenta, hereva de la gran tradició de la Fuga i la Passacaglia.

  

Però 'Klangfarben' no vol limitar-se  a la irisació sonora de l'inici, en referència a 'Primavera', sinó que vol ser sensible al món creatiu de l'artista que, en la seva producció, alhora, no deixa d'ésser poeta. L'univers ric d'Alibau troba així ressò tant en la força rítmica del  puntillisme orquestral de la secció mitjana, com en la recerca matèrica i matemàrtica  (segons el seu neologisme) d'aquesta tercera part, on la geometria organitzativa del cosmos queda plasmada en uns cercles, com Fractal estelar, Fractal lunar, plens de vida interior i intuïda transcendència. Tot aquest món de fractals, geometries i quadratures del cercle ha permès al músic indagar en l'elaboració d'una Fuga- Passacaglia, sempre repetitiva, com si la simple cèl·lula del Subjecte pres com a motiu fractal s'anés imposant, creixent en la seva continua variació,  fins a la gran explosió del punt culminant. En  'Klangfarben' també s'aplega l'ordre, l'evolució geomètrica que afavoreix l'evolució expressiva, a través de molts aspectes diferenciats  que no són més que  la voluntat de relligar les diverses facetes d'aquest món complex i captivador. Si bé la partitura pretén ser generalista respecte a les diferents obres d'Alibau, no deixa d'haver certa decantació per part del músic envers  algunes peces en concret. Si en un principi suggereix la ' Primavera' i la dolcesa dels blaus; la densa construcció contrapuntística edifica més tard la 'Passacaglia'  com idea elaborativa dels fractals ja esmentats. El compositor entén 'L'ocell cantaire trobat mort transfigurat dins la quadratura del cercle'com a manifestació commiserativa i crítica a la vegada, així com El bosc cremat d'una naturalesa innocent que desapareix. Mostra, en definitiva, el costat pessimista (si no realista) de la mort, del fet consumat. En referència a l'ocell sorgeix una frase per a flauta i piano de 'Le merle noir', en secret homenatge a O. Messiaen, al que segueix després un  solo de flauta, 'morendo', ombrejat pel contrabaix, una 'Deploració', en el cor de l'obra,  manifestada a continuació per  una marxa lenta i solemne. La visió de l'ocell mort així com la del bosc malmès i anorreat, expliciten, tant en l'obra plàstica com en la música, el sentiment tràgic de quelcom formós de l'esplèndida natura que se'ns en va.

 

D'altra banda, el quadre 'Evocació del cant gregorià' ens situa en l'exposició que l'autor ha fet en data recent al Monestir de Montserrat. En el magnífic article de Josep de C. Laplana (director del Museu) que figura en el catàleg, destacava de l'artista 'La força de la levitat', conceptes que el músic interpreta com energia i subtilesa, una dialèctica de valors diferenciats  que articula i empeny la partitura. Connectat amb aquesta darrera exposició catalana i en clara referència a aquest quadre, Carles Guinovart ha volgut donar un toc medieval abans d'acabar, evocant el deliciós 'Mariam matrem' del Llibre Vermell de Montserrat, amb una orquestració arcaica que sàpiga portar-nos, també tímbricament, al nostre segle XIV, argumentant, de passada, la gran catalanitat que es troba en l'ADN de l'artista.

 

El treball que fa Alibau amb la fibra de cel·lulosa, dóna a la seva obra una dimensió poètica diferenciada, un mètode propi de gran originalitat."Neix d'un nou procediment, com diu Àlex  Mitrani, delicat i complex. Parteix de la sensibilitat oriental però es projecta cap a l'exploració de la ciència matemàtica com a mitjà de coneixement del món". La seva obra plàstica té la qualitat artística de la suggerència. Convida l'imaginari i transmet amb força, a escala humana, la inquietud d'allò que pel seu abast sembla talment insondable. Així el músic, que creu fermament en el llenguatge dels símbols i l'eloqüència de les formes, ha volgut comunicar aquesta força a través de l'Agitato dels solos de timbal i percussió, món batzegat, de tens virtuosisme, abans de la Fuga-Passacaglia que, en el seu imparable crescendo, bull en idees temàtiques que se solapen, trepitgen, superposen en strettos. Temps comprimit que potser es correspongui amb la gran densitat textural d'aquests cercles còsmics exuberants, malgrat el seu callat dinamisme, i dels quals la música  pot ser l'esclat.


El més important en una obra d'art és que obri l'imaginari de qui se li acosta amb esperit escrutador, i això és el que hem pretès en la transversalitat de les dues arts.



Text per al programa de l'estrena de
Klangfarben. Variacions simfòniques per a orquestra sobre l'obra de Salvador Alibau.
Auditori de Barcelona, Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya, dirigida per Eiji Oue.
20, 21 i 22 de novembre de 2009