SALVADOR ALIBAU: MATÈRIA, PENSAMENT, DESTRESA
Joan Martí i Castell , 1997


En la creació artística la matèria, el pensament i la destresa tècnica són tres elements que, fonent-se en el procés d'elaboració de l'obra, deixen cadascun l'empremta respectiva en una compacitat que, un cop realitzada, impedeix que, sense violència refusable, es destriïn. La capacitat de descripció global no morgina cap detall, gran o infim que sigui, però, ensems, tampoc no lesiona el concepte essencial que (re)cerca l'emissor, el sentit del qual, tot i delimitar-se en espais inequívocs, esdevé versàtil per la mateixa condició que el defineix.


Qualsevol enunciat no pot abstreure's d'una ambigüitat que, paradaxalment, en si mateix no té; que provoquem en canviar o modificar motlles, no pas arbitràriament, sinó d'acord amb l'anàlisi de la realitat, la qual afortunadament, amb les incompatibilitats i les interferències que se'n deriven, és diversa, de vegades en el matís, de vegades fins i tot en l'antagonisme obert.


Salvador Alibau arrisca un experiment singularment complex, perquè implica un seguit d'operacions que, essent individualment en el descontext un resultat vàlid i sobradament satisfactori, superen ulteriorment l'estadi d'una expressió lineal, per esdevenir, en la superposició acurada, manifestació multidimensional i mòbil, en què els elements de composició es fan conciliables, malgrat la seva naturalesa original, que amb visió simplista pot semblar-nos que no forma part de cap estructura superior.


He parlat de matèria, de pensament i de destresa tècnica com a formants que caracteritzen sincrònicament una peça. Salvador Alibau els conjumina mitjançant el compromís de desmentir la taxonomia del caràcter de les ciències. La seva investigació, d'antuvi, el podia haver dut a la negació final d'una tesi impossible, tot i la incitació de supòsits que apunten cap a una antilogia aparent. A la fi, però, Salvador Alibau venç en la hipòtesi que sospita que una pretesa exactitud és, al capdavall, fràgil i es fa a miques quan l'artista s'hi endinsa fins en la intimitat més imperceptible; i a l'inrevés, que la relativitat atribuïda a algunes formes d'enunciació és una fal·làcia, perquè són d'una precisió tan sòlida que resisteixen sense cap erosió el fictíciament lògic reconeixement d'una inestabilitat més inventada que real, producte inevitable de l'evolució de l'intel·lecte de Salvador Alibau en la comprensió del món.


Tradicionalment la matemàtica ha estat el toc immancable per a l'atribució de ciència a allò que altrament restaria com a explicació no prou sòlida, massa interpretadora, de qualsevol aspecte; i així s'ha fet camí l'expressió "ciències exactes" referida a aquelles manifestacions on tot ha de poder acabar reduint-se a fórmules de xifres i/o de lletres; de lletres desnaturalitzades, que ja no siguin la representació fonemàtica del signe lingüístic en l'escriptura, sinó que per si mateixes diguin conceptes universals. Lletres que s'han sostret, doncs, de processos provocats per revolucions culturals com és el cas de la pi grega, que en el món matemàtic fuig dels efectes de la romanització.


El que fa Salvador Alibau és sorprenent, perquè desmitifica la pretensió que neix de necessitats reduccionistes de classificar -la mania de classificar!- el que és exacte del que no ho és. I ho fa de manera més racional i intel·ligent, perquè ni nega que el que s'ho connotat d'inexacte no ho sigui, ni tampoc nega que no sigui exacte el que s'ho connotat amb aquest atribut. No és gens simple d'explicar -ni cal, probablement- el que es produeix en l'obra de Salvador Alibau, per la inusitada forma del seu treball: és tot tan exacte, que la inexactitud hi és a la vora; i viceversa, és clar: és tot tan inexacte, que es presta a entrar en els dominis de l'exactitud.


Explicada teòricament, una tesi com aquesta no és feina fàcil, ni a través del verb; imaginem, doncs, com ho ha de ser, de complicat de fer-ho, per la pintura. Salvador Alibau sap que per si mateixa es pot desplomar; la seva complementació té la necessitat peremptòria d'una base -la matèria-, que no debades constitueix una qüestió fonamental d'elecció. El paper ha estat ancestralment el suport de la impressiò d'allò que sempre és traducció, trasllació: des de la codificaciò a partir de les unitats significatives en la ment, fins a l'adequació d'aquestes en formes corpòries que s'han de construir de manera que no traeixin la significaciò que hom vol transmetre. Lo interdependència de continents i continguts ho d'assegurar el resultat eficaç de la pretensió artística, en un acoblament en què els uns i els altres tenen igual rellevància i on Salvador Alibau s'hi juga amb èxit el reeiximent en l'expressió. En la seva creació s'ha de fer un esment molt explícit del valor primordial dels materials de què se serveix: aiguada amb cola de conill, la fibra de cel·lulosa, pigments i fils, en un entramat en què la sàvia harmonia assoleix una discreció matèrica que constitueix, al meu entendre, l'aspecte més destacable de la investigació de Salvador Alibau.


Tot se suporta en tot, peró en una sensació que res no necessita de res. I el paper. Artesanal. Amb buits i amb estrips que són fictícies solucions de continuïtat i que contrasten la noblesa dels fulls amb la feblesa de la seva condició, la qual, en al·lusió frapant, revaloritza més el que ho estat per excel·lència la base de les revoltes científiques i artístiques.


En la metodologia estricta de Salvador Alíbau, hi cap la presència d'algun complement metàl·lic que, encara que en situació dialèctica, no desdiu l'altesa del que és més trencadís.


La xifra, el número matemàtics es consoliden amb la geometria rectilínia i corba que en simultaneïat o en substitució apareixen en igual intenció d'impacte. Sovint els angles, les circumferències -tancades o obertes- pesen més que qualsevol altre traç. I mantenen idèntica patència expansiva. No sempre són, peró, els protagonistes temàtics, perquè Salvador Alibau alterna l'hegemonia de les formes geomètriques -que no són necessàriament ortodoxes- amb els colors dominants, en gammes inesperades; pot haver-hi reiteració en l'enunciat, peró hi ha sempre maneres de dicció diferents per o efectes igualment distints. Alfabet, xifres, fórmules, sovint desdibuixats, adesiara amb una lluminositat punyent, es combinen en una festa cromàtica en què la ciència i l'art, o, millor encara, la ciència de l'art es traven en un art científic o en ciència artística. No debades Salvador Alibau decideix d'inventarse ell mateix els colors, de fer-se'ls per als seus fins.


Salvador Alibau presenta, o més, les relacions dels signes en organitzacions que rememoren la relativitat com o principi revolucionari. La mágia de la seva col·locació evoca el concepte d'indefinició, de dubte metòdic, d'antitètica il· lació entre consistència i debilitat. Es, en definitiva, la representació de la magnitud inabastable dels misteris de l'univers i de la vida, que es nota que inquieten fins a pertorbar l'artista.


Salvador Alibau presenta, o més, les relacions dels signes en organitzacions que rememoren la relativitat com o principi revolucionari. La mágia de la seva col·locació evoca el concepte d'indefinició, de dubte metòdic, d'antitètica il· lació entre consistència i debilitat. Es, en definitiva, la representació de la magnitud inabastable dels misteris de l'univers i de la vida, que es nota que inquieten fins a pertorbar l'artista.


La matemàtica de la xifra i de les línies obre pas de tant en tant a declaracions lúdiques en què la fidelitat, la lleialtat de Salvadar Alibau evidencien les seves ànsies per la globalitat des d'un terra que trepitja de reducció complexa. I sempre els colors, els esquitxs que ho abracen tot, en variacions adés violentes i apujades, adés discretes, en direcció cap a la indiscernibilitat.


Rodó, corb; recte, dret; transversal, diagonal; zigues-zagues, trencats o sinuositats ... la mà de Salvador Alibau crea la varietat de la ratlla, que ara predomina en una descripció única, ara coexisteix amb solucions divergents, encara que sempre acordades. Entre aquestes dues vies, l'artista recorre també a un volgut primitivisme en què compta més la decisió de la pinzellada a la mescla informe del que aparentment és a prop de la lletra i del perfil, sense arribar o ser ni l'una ni l'altre, sinó jugant a l'efecte impressionista que captiva.


Heus ací, en suma, la grandesa de Salvadar Alibau: allà que expressa i com ho expressa. Un treball de recerca, en què la universalitat del que ens diu: l'origen dels ens, la matemàtica, la geometria, la natura, la literatura, la tradició popular, etc., cosa insólitament amb els mitjans amb què es fa franc.


Salvadar Alibau va tenir la temptació d'explicar fora d'aquest llenguatge esplèndid la secció àuria. Li vaig demanar que no ho fes. Que major intel·ligibililat que en la seva magistral expressió artística era impossible; almenys la intel·ligibilitat que hom hi ha de pretendre. En qualsevol cas, xocaria contra la meravella miraculosa de la glossa que ens en fa en les seves peces; d'aquest concepte i de tots els altres, que, per Salvador Alibau, adquireixen caràcter cósmic.


Que l'obra d'abstracció de Salvador Alibau no es pugui classificar fàcilment en cap ordre artístic dels establerts, ni en les avantguardes, és una demostració que es tracta d'una aportació indiscutiblement contemporània i científica. Vistos els resultats obtinguts, podem afegir que, a més de la novetat, la bellesa n'és simplement extraordinària.



Sala dels Trinitaris - Vilafranca
Programa de mà, octubre / novembre de 2005