SALVADOR ALIBAU: SABER MIRAR, SABER ESCOLTAR
Àlex Mitrani, 2005


El coneixement no s'assoleix amb supèrbia. Si podem obtenir algun saber, l'hem d'anar a buscar a la natura. Alibau entén que cal mirar, observar pacientment la planta, copsar la vibració de la llum, aturar-se davant l'espectacle estel·lar: cal interrogar el cosmos, fent-ho amb tanta humilitat com persistència. Curiositat del per què i el com i fascinació per la bellesa són les passions que impulsen l'obra d'Alibau. L'artista té ànima d'inventor i de poeta. 


Alibau és el creador amb paper (que no simplement sobre) més important del nostre país. Ha ideat tècniques i efectes. La més destacable és la que empra la cel·lulosa sota l'aigua. La cel·lulosa no és manipulable: vol dir que és refractària a la seva dominació per les mans. No ens hi podem atacar d'una manera directa, violenta. Per assolir la revelació d'una bellesa subtil i natural cal, al contrari, una actitud receptiva i respectuosa, empàtica. Alibau l'ha trobada amb la participació de l'aigua com a vehicle mediador. L'escriptor japonès Junichiro Tanizaki (1886-1965) diferenciava el paper occidental dels papers orientals, dient que aquests posseïen un tacte suau i lleugerament humit com el de la fulla d'un arbre. L'obra d'Alibau no és que comparteixi aquestes qualitats amb l'art oriental del paper, amb el qual, evidentment, està agermanat, si no que les ha aplicat com a principi generador de cada peça. Les capes de cel·lulosa s'apliquen dins l'aigua. L'obra es fa de manera fluida. Sobre les capes de fons es van sedimentant formes i colors, es dipositen lentament, cauen com flors dins l'aigua, amb un balanceig que recorda el vol aeri del pol·len o les fulles de tardor. L'artista dirigeix i controla un procés en la mesura que compta també amb la complicitat de l'aigua, àmbit del silenci i la vida.


Ara bé, l'enginy i l'esforç humans són tant necessaris com la contemplació. Primer, Alibau ha d'inventar una eina per a cada forma. Les seves creacions requereixen, doncs, molta experimentació prèvia, que també és creació i concepció de la obra. Humilitat, doncs, del treball preparatori; atreviment, però, en l'impuls i l'esforç d'invenció. La ciència que interessa a Alibau també es regeix per aquests principis. Els fractals, on la irrupció d'un element alterador trenca la linealitat de les convencions abstractes, respon a una unió entre matemàtica i fragilitat, a una dialèctica entre ordre i desordre que ens dóna una visió més complexa de l'univers però més encertada que la del positivisme científic. Com a les obres de cel·lulosa, a les aiguades i cal·ligrafies, Alibau participa també de la doble tensió entre el desig de donar forma i la necessitat de deixar que la forma sorgeixi per sí mateixa. Hi ha una resposta al dilema, si escoltem amb atenció, si mirem de nou.



Sala dels Trinitaris - Vilafranca
Programa de mà, octubre / novembre de 2005