SALVADOR ALIBAU: LA MATERIALIZACIÓ DE L'ETEREI
Conxita Oliver, 2000


Alibau substitueix bastidors i teles per un entramat de fils, quasi imperceptibles, que actuen d'estructura sobre la qual recolza la fibra de cel·lulosa, prèviament pigmentada en el seu estat aquós, aplicada en un joc delicadíssim de transparències i d'opacitats. Amb aquesta tècnica tan peculiar, la fibra es converteix alhora en suport i color, un suport desmaterialitzat i eteri, modulat per un cromatisme evanescent que configura una pintura fluida, com si talment estigués flotant a l'espai. S'anul·la, per tant, el que tradicionalment s'ha entès per fons com a suport que acull formes i colors, per integrar-se íntimament i construir-se mútuament, participant de certes característiques escultòriques. 


Insistim en el caràcter innovador del discurs pictòric d'Alibau, ja que més que de quadres penjats a la paret s'hauria de parlar de peces de tres dimensions que fan possible una visualització múltiple. Les seves obres s'integren amb l'aire i amb la llum per donar noves realitats que neixen del seu context ambiental. De les tècniques pictòriques tradicionals sobre superfícies contínues es mantenen, encara que de manera diferent, les possibilitats de forma i de color. En l'aspecte tècnic, incorpora, doncs, nous elements que varien i amplien els procediments clàssics i configuren, en gran part, un nou llenguatge plàstic.


Alibau pinta i esculpeix alhora amb la fibra de cel·lulosa. I aquesta, especialment en els seus mòbils, es contextualitza amb l'aire i amb les llums per donar forma a noves realitats que neixen de la seva relació emocional amb el món més proper. Sobretot, en aquest moment, se sent atret pel paisatge -recordem que ja des de la seva infantesa ha tingut una relació molt directa amb la natura­-, l'observació del qual li farà desenvolupar tot un seguit de sentiments que exterioritzarà a través de les seves obres. 


Veiem que ja des de la seva primera exposició dels treballs en fibra de cel·lulosa la crítica defensarà la manera de fer d'Alibau, sobretot per la seva honestedat i per l'originalitat de la via alternativa que proposa, que va més enllà de qualsevol isme o tendència. En aquest sentit, cal deixar constància que la crítica d'art mai reacciona indiferent davant l'obra d'Alibau i que, més enllà de l'ofici, l'anàlisi i l'opinió, en tots els casos hi ha una actitud d'adhesió.


L'any 1992 sorgeixen les aiguades amb cola de conill i pigments sobre paper artesanal, que realitza paral·lelament a les elaborades amb polpa de cel·lulosa. Es tracta d'un tècnica molt més ràpida, directa i de traducció espontània que li servirà per compensar la lentitud de realització i les dificultats inherents pel treball de la cel·lulosa. D'aquesta manera, dóna via lliure a les emocions i trenca -com si fos una teràpia- amb el constrenyiment que representa un procés tan lent i minuciós. Alibau empra aquest sistema per transmetre els impulsos psicològics i sensibles d'una forma immediata, alhora que és un procediment que serva la intimitat del seu creador sense mediatitzacions.


Progressivament les seves obres participen alhora de les propietats de la pintura -atès que mantenen el seu caràcter de superficialitat- i de l'escultura -ja que l'espai buit introdueix la tridimensionalitat-, i mantenen una contemplació amb perspectives diverses. I és que, a poc a poc, Alibau va deixant enrere el microcosmos de l'epidermis de la pintura centrada en el desvetllament de textures i matèries i sobretot aquell primer pla de pell pictòrica, que dona pas al macrocosmos de perspectives pròximes i llunyanes.


Però per arribar a obtenir aquesta visió múltiple, o sia, la visualització global per capes, l'artista col·loca petites quantitats de pasta de cel·lulosa, cada vegada més distanciada l'una de l'altra, com si fossin tocs lleus de pinzell. Aquest delicat tractament, fet de bocins sobre un ardit de primíssims fils, produeix una fragmentació de taques suspeses a l'aire, així com una disgregació de la superfície que descompon la imatge. D'aquesta manera es va deslliurant de tot el que resulta superflu per quedar-se amb l'essència; en el seu cas fa falta només una simple bufada perquè l'obra s'agiti.


La sèrie Matemàrtica, iniciada a finals del 1996, constitueix un punt i a part en l'obra d'Alibau. El seu treball ha seguit, des del principi, un procés de depuració i de síntesi, i és en aquest moment quan aquest procés arriba a les màximes conseqüències. Conceptualment, una puresa formal i una autèntica economia de mitjans expressius, per una banda, i l'elecció del tema de les matemàtiques, per l'altra, conformaran les bases del seu nou treball. Per una necessitat d'autolimitació i d'austeritat, la gamma cromàtica es redueix, mentre que una estructura geomètrica regeix la composició, una composició marcada per l'estabilitat i l'equilibri interiors.




Resum del text escrit per Conxita Oliver
extret del llibre: Alibau, obra, i tècnica de la fibra de cel·lulosa
Arola Editors. 2000