ALIBAU QUE TREBALLA PER NOSALTRES
Jordi Sarsanedas, 2000


Sabem prou que un artista se situa, dins el camp de les possibilitats, per la relació que reconeix, busca o crea amb la realitat davant la qual, fit a fit amb la qual, concep i elabora la seva obra i, no gens menys, amb la realitat dins la qual introdueix la seva obra, o més ben dit potser, dins la realitat que ell amb la seva obra significa o fa sorgir.


Allà on trobem l'Alibau, del paisatge ens en pervenen només uns colors i uns gestos (unes corbes, unes línies esbossant coordinació, encara una resta de la mímica de la vigoria) prou consistents només per a constituir potser una darrera defensa contra l'oblit. Un buf més i ja tot fóra esborrat.


D'altra banda -no voldria pas amb aquestes paraules establir una oposició que fóra, precisament, falsa del tot- aquesta esborradissa relíquia de natura o de món, Alibau ens l'ofereix amb un especialíssim art del qual ell s'ha inventat, ha destil·lat, les lleis. Nosaltres que ho mirem hem de pensar en una prodigiosa aranya, sàvia de molta sensibilitat interioritzada, que, al llindar mateix de la inexistència, copsa i ens fa copsar, suspès en un buf de poesia, un bri, només un puríssim bri d'autèntica realitat.


Diguem, amb paraules més directes, com treballa l'Alibau. Treballa amb paper però, en allò que ell fa, no l'utilitza com a suport anodí, sense significació, de l'obra. Ni, com d'altres, s'acontenta de valdre's dels valors tàctils de la superfície. La seva obra no és damunt paper. El paper n'és, ben de debò, la matèria. és modelada en paper. Ja Corredor-Matheos jugava amb l'acudit de qualificar l'Alibau d'escultor i no de pintor.


Mireu com va la cosa. L'Alibau disposa d'un ordit de primíssims fils i al damunt hi col·loca, a manera si es vol de tocs de pinzell, petites quantitats de pasta de cel·lulosa prèviament acolorida i així, amb aquesta tècnica com d'oreneta que fa el niu, sorgeix el quasi immaterial tapís de colors. Aquest delicat tractament de bocinets de paper in fieri obté, enllà dels rigors de l'ascesi, resultats d'una gran elegància, d'un refinament molt més que notable. 



Pròleg del llibre Alibau, obra, i tècnica de la fibra de cel·lulosa
Arola Editors, abril del 2000




AL LLINDAR DEL SILENCI
Jordi Sarsanedas, 1992

Sabem prou que un artista se situa, dins el camp de les possibilitats, per la relació que reconeix, busca o crea amb la realitat davant la qual, fit a fit amb la qual, concep i elabora la seva obra i, no gens menys, amb la realitat dins la qual introdueix la seva obra, o més ben dit potser, dins la realitat que ell amb la seva obra significa o fa sorgir.


Allà on trobem l'Alibau, del paisatge ens en pervenen només uns colors i uns gestos (unes corbes, unes línies esbossant coordinació, encara una resta de la mímica de la vigoria) prou consistents només per a constituir potser una darrera defensa contra l'oblit. Un buf més i ja tot fóra esborrat.


D'altra banda -no voldria pas amb aquestes paraules establir una oposició que fóra, precisament, falsa del tot- aquesta esborradissa relíquia de natura o de món, Alibau ens l'ofereix amb un especialíssim art del qual ell s'ha inventat, ha destil·lat, les lleis. Nosaltres que ho mirem hem de pensar en una prodigiosa aranya, sàvia de molta sensibilitat interioritzada, que, al llindar mateix de la inexistència, copsa i ens fa copsar, suspès en un buf de poesia, un bri, només un puríssim bri d'autèntica realitat.


Diguem, amb paraules més directes, com treballa l'Alibau. Treballa amb paper però, en allò que ell fa, no l'utilitza com a suport anodí, sense significació, de l'obra. Ni, com d'altres, s'acontenta de valdre's dels valors tàctils de la superfície. La seva obra no és damunt paper. El paper n'és, ben de debò, la matèria. és modelada en paper. Ja Corredor-Matheos jugava amb l'acudit de qualificar l'Alibau d'escultor i no de pintor.


Mireu com va la cosa. L'Alibau disposa d'un ordit de primíssims fils i al damunt hi col·loca, a manera si es vol de tocs de pinzell, petites quantitats de pasta de cel·lulosa prèviament acolorida i així, amb aquesta tècnica com d'oreneta que fa el niu, sorgeix el quasi immaterial tapís de colors. Aquest delicat tractament de bocinets de paper in fieri obté, enllà dels rigors de l'ascesi, resultats d'una gran elegància, d'un refinament molt més que notable. 



Signat per Emili Xerta (pseudònim de Jordi Sarsanedas)
Serra d'Or, núm. 389, maig de 1992