Eliseu Trenc, 2005


Amb aquesta exposició d'Alibau, El "Centre d'Etudes Catalanes" de Paris acull una de les obres més originals, singulars i profundes del panorama de la plàstica catalana actual. D'ençà l'any 1996, Alibau s'ha endinsat en una sèrie que ha titulat Matemàrtica, que és l'obra que ens presenta a París, amb l'afegiment d'algunes de les seves darreres produccions del 2004, relacionades amb l'estètica oriental, en particular amb el Zen.


Què hi fa aquesta R al neologisme Matemàrtica? Suposo que es tracta de la unió sovint considerada com impossible i nogensmenys visible a l'obra d'Alibau, entre la matemàtica i la mateRia, entre l'abstracció mental i la naturalesa física, allò matèric, aquesta inabastable quadratura del cercle, realitzada nogensmenys en aquestes fibres de cel·lulosa i pigments, on la unitat s'aconsegueix amb la fusió entre suport-matèria, color i forma. D'ençà els anys 2001, 2002, aquests artefactes tenen un color més viu, més dens, la fragilitat aparent de la matèria s'hi accentua, hi han forats, esquerdes, les vores són com rosegades pel pas del temps, la intempèrie, tenim una impressió de matèria viva, amenaçada, efímera, que sembla molt allunyada de l'esquema mental, geomètric, abstracte, intemporal, que s'hi sobreposa. Nogensmenys, l'obra resulta de la reunió d'aquests dos móns antitètics, i es presenta amb tota la riquesa conceptual i poètica de l'oxímoron. Aquesta unitat, la trobem reivindicada en molts dels títols de les obres, on la paraula "ensems" ens diu que l'artefacte és alhora un desenvolupament i sensibilització matèrica de fibra de cel·lulosa i una matemàtica d'un cercle o d'un quadrat, figures geomètriques essencials i profundament simbòliques com els signes matemàtics, nombres, fórmules, equacions que hi són incorporats.


Amb les obres d'inspiració zen de l'any 2004 que tanquen l'itinerari cronològic de l'exposició, aiguades sobre papers antics, artesanals, i que recorden les il·lustracions del llibre de tanka d'August Bover, L'hivern sota el Cadí, Alibau torna al sentit del buit, de la immaterialitat, de l'art com a quintaessència de la naturalesa que tots els crítics i investigadors de la seva obra han recalcat, amb la reducció de la gamma cromàtica als tres colors fonamentals, el blanc, el negre i el vermell, amb evidentment tota la riquesa de grisos que permet l'aiguada. Només voldria fer notar que si en les dues variacions sobre l'ideograma japonès katama (espasa) i sobre una obra de Ll Fanguyng, en homenatge a Ramon Llull, estem en una tradició estètica on el buit grisenc del fons posa de relleu els signes icònics en negre o vermell, en les dues altres obres que tenen el mateix títol "Després de llegir un conte Zen, on la bondat fon l'agressió", la integració dels signes icònics contrastats, agressius en un fons molt més dens, més acolorit que els ha fos, que els ha diluït en ell, en el seu espai generós, remet a la recerca primordial d'Alibau, aquesta misteriosa recerca de la Unitat on tot s'uneix, matèria, color i forma en una vibració, l'alè d'un món poètic que ha transcendit l'aparença per arribar a l'essència.



Centre d'Études Catalanes - París
Catàleg de l'exposició, gener / febrer de 2005