Vicenç Villatoro, 1989


Quan un periodista especialista en no-res s'acosta a l'obra creativa d'un artista sense altre capital que la ingenuïtat per fer front a la incomoditat de l'intrús, ha de refiar-se per força de la pròpia mirada. De les intuïcions, les revelacions i els suggeriments que es poden establir entre una obra plàstica i els ulls que la miren i l'arsenal d'imatges evocables i significatives que hi ha darrera aquests ulls. Parlar, per tant, no d'allò que hi ha, sinó d'allò que s'hi veu.


En l'obra d'Alibau jo hi veig, i ho dic així de bon començament, per damunt de tot paisatge. I això podria no ser un elogi si confessés, en paral·lel, que no em sento un amant del paisatge; no ja les seves representacions, sinó del paisatge original, autèntic. El paisatge el trobo, si se'm permet l'expressió, massa atzarós, massa casual. Per una deformació humanística, necessito perquè una imatge em provoqui emoció, vincular-la a les mans de l'home, detectar-hi una acumulació d'intel·ligència o sensibilitat o patiment o entusiasme humans. Les formes belles que pot prendre una pedra per efecte de l'aigua em semblen sempre menys entranyables que les que pot prendre per l'acció d'una voluntat humana. El paisatge no em diu res, si no es pot rastrejar en el paisatge l'empremta de la humanitat. Una empremta que en alguns casos pot ser visiblement transformadora i en d'altres només la denominació: un paisatge que hagi provocat un poema extraordinari ja em semblarà, només per això, més bell.


I és per aquí, per aquesta humanització del paisatge, que em trobo amb l'obra d'Alibau. Aquí no hi ha retrat del paisatge, fascinació gratuïta pel paisatge. Hi ha metabolització del paisatge en colors, en formes, en suggeriments subtilíssims. Hi ha mà humana, però encara més una qualitat humana per damunt de totes: síntesis, conceptualització, abstracció en el millor sentit de la paraula i el més original. Alibau fa damunt del paisatge dues maniobres humanitzadores d'efecte aparentment contradictori, però de resultats acumulativament complementaris. D'una banda, extreu. Agafa el paisatge i li treu el suc, que pot ser una línia, un color, un tret significatiu i evocador que quan l'identifiques et sembla realment l'essència d'allò que injecta reflexió estètica, combinatòria intel·lectual de colors i de sensacions, fins i tot conceptes més complexos. Per exemple, tinc la sensació que Alibau és capaç -i no sabria dir a través de quina alquímia concreta, a través de quina exhibició d'ofici- d'injectar a aquestes visions del món físic tan transformades conceptes com la placidesa o la tragèdia. Tinc la sensació que Alibau construeix imatges des d'un cert sentiment tràgic de la vida, una visió per tant no contemplativa de les coses, sinó prenyada de significacions intel·lectuals i humanes. No és estranya, per tant, la inspiració en la imatge tràgica del bosc cremat, que es pot rastrejar clarament en aquesta mostra de la seva obra. Imatge tràgica, per descomptat, però també amb una alenada curiosa d'èpica, d'intensitat en el desastre molt tradicionalment romàntica. Si ja he dit que no podia acostar-me a l'obra d'Alibau sinó amb la ingenuïtat dels propis ulls i amb el propi arsenal de paraules i imatges, he de confessar que la imatge del bosc cremat m'és personalment molt pròxima i enllaça en la pròpia sensibilitat amb una petita reflexió escrita no fa gaire temps, potser mentre Alibau construïa les imatges que ara ens presenta: "Viure a la cendra/ dels pins amb l'enyorança/ no del bosc, de l'incendi".


Sort que aquest text acompanya un catàleg il·lustrat. Si no, potser un lector estricte imaginaria un Alibau tòpicament paisatgista, un retratista de naturaleses vives. I no, com veuran els qui miren, el paisatgisme d'Alibau és un paisatgisme d'una altra mena. El que ell pinta són els paisatges sentimentals. És a dir, els paisatges de l'home, passats pel sedàs de la sentimentalitat, de la intel·ligència, de la sensibilitat humana. Paisatges sentimentals. Un món, per tant, no només bell, sinó per damunt de tot emocionant.



Presentació apareguda al monogràfic de l'exposició a l'Institut Francès
Barcelona, novembre de 1989